Ens dirigim cap a Vancouver (300 km) amb els deures fets, ja tenim dos nits reservades al quality inn, perquè no podiem anar a cap altre lloc, tenia que ser el quality inn. Fa una setmana que vàrem atravesar Vancouver de dalt a baix i el meu copilot va anar molt perdut amb el mapa de Vancouver. Aquest cop hem memoritzo la ruta per anar directament al hotel, en cas de que el copi hem falli. Si el primer dia no s’aclarava, al cap d’una setmana va ser pitjor, pobre copi, no s’enteraba per on passabem, el fet que els carrers estiguin assenyalats a l’inrevés el despistava molt, afortunadament vaig recordar la ruta que havia memoritzat i vàrem anar a parar directament a l’hotel, tot s’ha de dir amb una mica de sort. Un cop allà, la història de sempre: check-in, claus d’habitacio, aparcar cotxe parking, maletes amunt…..

Dinem al hotel, força bé, el plat especial del dia recordo que estaba molt bó, pasta amb "scallops", una espècie de vieira, bonissim!

A la tarda visita de la ciutat amb

Avui teòricament tocaba al matí fer el parc natural de Kootenay i començar el viatge cap a la “civilització”, és a dir Vancouver. Per primer cop el temps és dolent, plou i està molt tapat. Els seniors saturats de tanta montanya i en veu-re que el temps no acompanya decideixen tornar en direcció Vancouver.

Són 1200 km de viatge, segurament no els farem tots, i pararem quan estiguem cansats, la nit anterior vaig estar fent un llistat dels diferents pobles que hi han durant el trajecte i les diferents opccions d’hotels/motels, ara començo a veu-re que la vida del guia és bastant dura, i això que jo només en porto tres. Cap a les set de la tarda decidim parar a dormir en un poble anomenat Merrit, a uns 300 km de Vancouver. Trobem habitació de seguida en un tipic motel de carretera.

El dia  no ha tingut cap anècdota destacada, bàsicament pluja i molts km a la carretera. Després de dinar hem parat en un poble proa de Kamloops a estirar les cames, hi havia un llac inmens i justament en aquells moments hi havia una colla de setze entrenant en una barca de rems bastant gran. Quina diferència!!! Això si que era coordinació, i no com fa quatre dies. La persona més gran de l’embarcació podria tenir tranquilament uns 75 anys, haig d’admetre que aquella dona (àvia) rema molt millor que jo, si encara serà fácil remar!!!

En el motel la conexió wireless és molt deficitària, i els seniors volen anar en un hotel cèntric de Vancouver que segons no sé quin "collons" de guia que porten ha estat galardonat com el millor hotel de Vancouver relació qualitat/preu. Es tracta del quality inn de Vancouver. Decideixo anar al centre del poble en busca d’un internet café, hem demanen que porti una mica de fruita, ja que volen sopar a l’habitació amb el menjar que havien comprat per dinar que per culpa de la pluja havia sobrat. Només són les 20:30 i l’internet cafe del poble ja fa una hora que ha tancat, decideixo probar sort en diferents halls de hotels/motels on a vegades ja un ordinador amb connexió per l’us dels clients, només en trobo un i hem demanen 20 dolars per només fer us de l’ordinador durant una hora ja que no sóc client del hotel. Evidentment no ho accepto i passo a fer el seguent encàrrec, comprar fruita, això és molt més fàcil, a més compro unes patates ja que en el motel d’avui hi ha microones i els seniors els i encanta les patates al caliu,les escolleixo amb molt de "carinyu" i de mides adequades perque es puguin fer bé al microones.

Abans d’arribar a la habitació passo per recepcció per comentar el problema amb internet, resulta que m’havien donat un password equivocat, quan torno a l’habitació amb les bones noticies i la compra, s’hem critica airosament perquè he comprat patates, que no en necessiten, que amb el menjar que havia sobrat ja en tenien prou!!!. Per dins penso, ojo no us agafi un "empatx", desagraits!!!. Això si, resulta que s’havien deixat la "vaixella" de plàstic en un dels molts hotels que hem estat, sort que va plou-re, sino ja hem veia menjant amb els dits, total que un servidor torna cap al poble a comprar quatre plats i coberts d’emergència. Començo a tenir la sensació que estic passant de guia a "niño de los recados".

Conclusió del dia, no compreu mai patates quan estigueu de viatge, o us la fotaran pel cap!!!.

http://www.elmundo.es/papel/2008/07/14/uve/2452678.html

Només obrir els ulls veig la cara d’estupefacció del senior masculí, li acaben de dir les dones que hem de tornar a fer la maleta. Mentres ell havia estat dormint s’havien pres decisions a la seva esquena. Quan li explico l’estalvi que això puposa, no hi posa cap problema (ell forma part de una de les sectes més gran que conec, la del “virgen del puño”). Total que ja ens veus a  tots quatre , carregats de maletes, cada dia que passa pesen més, per creuar tot just un carrer i tornar a fer el ritual de sempre: check-in, assignació d’habitació, claus…. No m’estranya que al final del dia acabin esgotats amb tant ”ajetreo”.

El dia torna a ser bó, avui amb una mica de núvols, però predomina el sol, sembla que la flor que porten pot començar a “marchitarse”.

Avui tornem agafar un telefèric, mira que els hi arriben a agradar aquest vehicle de locomoció!!!!, i cap amunt un altre vegada. Val a dir que aquest cop les vistes no són tan espectaculars, però tot i Aixi  deu n’hi do. Quan estem a dalt de tot, pel mòvil de la senior Rosamari, truca la Rosamari junior (la Mònica), amb notícies dels bessons, l’alegria es desborda per les faccions de la cara de la iaia (la super), no para de gemegar ai els meus peques, ai els meus peques (que no són seus, són de la Mònica, ella si és seva!!!), ai que no hem coneixaran, (entre mi penso, el que no et coneixarà seré jo d’aquí a pocs dies, és broma a mitges , la dona s’està portant molt bé, esborraré el molt, s’està portant bé, aquesta gent els hi dones un dit, i t’agafen tot el braç)

A la tarda, toca visita a… uns altres llacs petits ( i van…), ja quasi ni m’enrecordava de com era un llac, després de tantes hores sense veuren cap. Després dels llacs, tornada cap a la bonica vila de Banff, i passejada en plan compres pels seus carrers.

Dillums 21 juliol

L’entrada ahir al chateau del lake louise va ser de cine. Junts abans d’arribar s’ens presenta un apracacotxes molt ben vestit de l’hotel. Els seniors no esl i agrada gens la idea de deixar el contxe en mans d’un desconegut, axi que despres d’una petiat discusio acabo dient-li al pobre botones que el cotxe ja l’aparcarem nosaltres, i li dono 5 dolars de propina pels serveis NO prestats. Un cop entrats al hall del hotel, dominat per una inmnensa lampara que baixa desde el sostre, la recepcionista es direigeix cap al meu pare i li deixa anar “Wellcome to the chateau, we were expecting you Mr Cases // Benvingut al castell, l’estabem esperant senyor Cases”, la cara de no entrendre res del senior és autèntica, quina mala sort que quan desde un lloc tant espectacular et fan una rebuda com aquesta i no pots entendre.

Anècdotes al marge, avui visitem tot l’entorn del Lake Louise, i pugem en un altre telefèric que ens porta un altre cop a una zona alta amb vistes un altre cop espectaculars de les Rocalloses. El dia un altre cop esplèndid (tenen una flor al…). Al baixar del telefèric, ens avisen la gent que puja que hi ha uns ossos grizzlies (més perillosos que els negres), mira que ens avisen amb MOLT de temps d’antelació, tots tres seniors es preparen camara en mà i videograbadora, semblen la policia preparada per asaltar l’objectiu, per inmortalitzar un ós GRIZZLIE. Us pregunatreu, tenim la foto?, la resposta és evident….NO!!! . Entre que localitzen visualment la bèstia, que anaba amb dos osets petites (més “monus”), entre que preparen l’objectiu, entre el reflexe del sol, entre una cosa i un altre, res de res!!!. Per mi que es pensaven que le telefèric es pararia expresament per ells per a que podesim fer la foto tranquilament, tot i així us puc asegurar que la velocitat del telefèric no és ni de bon tros la d’un avió.

Dinem a la base del telefèric, que és un complexe d’esquí, a la tarda anem al parc nacional de Yoho, allà hi ha un altre llac fantàstic, el llac Esmeralda, amb un color d’aigua del mateix color. Aquí també lloguen canoes, i barquetes. Si no vols caldo, dues tases, ja hem tornes a veu-re a mi i dos dels seniors, disfraçats amb els xalecos salvavides, i aquest cop dins d’una canoa, us preguntareu, ón és el senior que falta, efectivament el qui algu va batejar com a lobo de mar, s’ha negat en rodò a tornar a navegar, per mi que encara li dura el susto, les dones seniors li han agafat el gust això de l’aigua, clar com que elles no remen. Aquí el passeig en canoa és molt més tranquil, l’experiència ajuda, juntament amb uns rems adequats, no de fusta com el darrer cop.

L’ultima parada del dia, és banff, final de trajecte de la increible carretera que uneix els parcs de Jasper i Banff. Allà, la història de sempre, recepcció, check in, claus i cap a al la habitació.

A la nit hem comuniquen que volen fer una nit més a Banff, faig totes les gestions, i observo que l’habitació del hotel per l’endemà puja quasi el doble, havia agafat una oferta d’ultima hora, trobo un altre hotel proper amb una oferta d’ultima hora també al mateix preu que la d’avui. Quan els hi vaig a consultar, el senior masculi ja està sobant, i les seniors m’indiquen que endevant, que val la pena, l’estalvi és de uns 150 dolars. Així que faig la reserva al hotel de tot just un carrer més enllà.

Diumenge 20 Juliol

Avui deixem el marevallós resort del lake pyramid, i farem nit a lake louise. La carretera que creua els parcs naturals de Jasper fins a Banff, té uns 250 km, dels quals avui farem uns 180 km fins a lake louise. L’entorn que bordeja la carretera haig d’admetre que és ESPECTACULAR, és un no parar de montanyes, gelers, llacs, rius de tan en tan algun animal, veiem osos negres, cèrvols,…. durant el trajecte. Cada 5, 10 km una panoràmica diferent del entorn, jo ho definiria com el passadis d’un museu on estan exposades obres d’art a un i altre cantó, un passadís llarguissim de 180 km.

A més a més fa un dia explendid, molt de sol i fins i tot calor, tot i que en alguns punts de la carretera estem a altituds molt altes. Dinem a la part més alta, sota la falda d’un dels glaciers més grans del món, anomenat Icefields, ón uns monstres d’autobusos amb rodes inmenses porten turinstes a la meitat del glacier. Els seniors decideixen no anar-hi i fan fotos del glacier desde la falda. Crec que a algú encara li dura el susto de la barca d’ahir. Després de dinar tornem al “passadis del museu” i abans d’arribar a lake louise, parem al llac maligne, on hi ha un altre de les fotos típiques de les montanyes rocalloses. Són gairabé les set de la tarda, i la llum que dóna al llac és perfecte, després d’aparcar el cotxe, observo com el senior masculí agafa la davantera ràpidament, h a estat parlant d’aquest llac durant tot el viatge. Les dones el segueixen, jo un paro un moment a llegir un rètol informatiu, on explica els diferents camins que bordegen el llac, quan hem giro per dir-lis quin camí els portarà al millor lloc per fer la foto, ja han desaparegut!!!, camino pel camí que porta a un lloc de lloguer per canoes que és per on hem sembla que han marxat, ni rastre d’ells, van per un camí equivocat, però allà ells, tanta pressa, tanta pressa, i passant del guia. M’en vaig a comprar una cocacola i els espero ha que tornin al començament del llac, efectivament al cap de poc temps comencen a tornar en contagotes, primer la RosaMari, ho havia pogut aguantar el ritme del senior i havia donat mitja volta, al cap de deu minuts ja vem passar al senior a tota velocitat, quan li intento indicar el cami que puja a un lloc per fer la foto, ja és massa tard, intenta fer dracera per mig d’uns troncs que suren al començament del llac i….. xof!!!, un dels troncs rodola i cau de peus dins de l’aigua, sort que només es mulla fins a sota els genolls, va de bolit per fer la foto que anhela, finalment em fa cas, i tots quatre pugem al lloc on la perspectiva del llac és la ideal per fer foto.

La següent parada és l’hotel del lake loise, el chateu de les postals http://www.fairmont.com/lakelouise/… l’arribada i check in no te desperdici, demà ho explico

Dissabte 19 Juliol

Continua el bon temps, vaja sort aquesta gent!!! Avui tenim planejades dos excursions, una als llacs Medicine i Maligne i un altre a la base de la montanya Edith Cavell on hi ha un glacier. La del llac Maligne va acompanyat d’una volta amb barca (no de pales, a motor) pel l’inmens llac de una hora i mitja. Val a dir que l’excursió hem sorpren per les vistes espectaculars que envolten all llac, aquí és on hi ha unes de les fotos més conegudes de les Rocalloses del Canadà.

El geler del Edith Cavell també és una excursió que entusiasma als seniors, els quals semblen uns nens petits amb sabates noves, gaudint del paisatge natural que els envolta.

A la tarda tornem al resort del llac i les seniors femenines insisteixen en agafar una barqueta de rems i donar una volta pel llac pyramid. El seniro masculí la idea no li fa molta gràcia, però no li queda més remei que acceptar, jo en la meva linea “vuestras palabras, son ordenes”, encara que ja em veig remant per tots tres. Lloguem la barca per una hora, el primer xou comença quan ens tenim que posar els “xalecos salvavides”, pitjor que posar un jersei d’hivern a un nen petit, que si la on és la màniga, que si no hem corda bé, això m’apreta molt…..i quan al final estem disfraçats, la foto de rigor, no trobo la càmera!!!

L’entrada a la barqueta us la podeu imaginar, de miracle no cau ningú dins de l’aigua abans de començar a navegar. Les rialles de les seniors femenines augment a la mateixa velocitat i proporció que la cara de serietat del senior masculí, jo intento que no se m’escapi el riure però és complicat.. Un cop col-locats dins la barca, m’adono que els rems són de fusta i amb la pala molt estreta, cosa que complica una mica la navegació, juntament amb la ignorància dels seniors, cap a on hem de remar? De fora a dintre o de dintre a fora? I per girar?….. Total que tot acaba tal com hem pensaba, jo agafant els rems i remant per tots, i au! A navegar!. Després de mitja horeta un cop bens endinsats pasat la meitat del llac, decidim donar la volta i tornar. De seguida m’adono que ara tenim el vent en contra i aquest ha pujat d’intensitat desde que hem començat la navegació. Els seniors també es donen conte després de cinc minuts i comprobar que quasibé no ens hem mogut en direcció al moll, després de deu minuts la intranquilitat s’apodera de la barca, al veure que avancem a un rithme molt baix, fins i tot sembla que el vent bufa més fort, la cara del senior masculí es torna a transformar en un rictus seriós i de preocupació, ràpidament s’ofereix a agafar un rem i ajudar-me a remar, “Cagada havemus”, efectivament la sincronització entre ell i jo és lamentable, mig avancem en forma d’espiral, doncs les meves remades dominen les seves i fan desviar el rumb, a vegades fins i tot sembla que en contes d’avançar el vent ens porta enrera. Les dones no paren de riure al comprobar lo malament que arribem a remar, per rematar-ho hem encarat la barca en sentit contrari, cosa que fa augmentar el fregament. Al final torno agafar el control de la barca amb els dos rems tot sol, i entre que el vent ha amainat i que li agafat una mica el truqillo al remar, aconsegueixo portar la barca al moll, això si, amb mitja hora de retard sobre l’horari previst.

La passejada en barca comença a agafar simptomes com “l’anècdota del viatge”, i jo en conec un que no pujarà mai més en barca, la cara que tenia era tot un poema. Quanta raó tenia l’Emili, no les deixis pujar a les canoes/barques!!!

Divendres 18 juliol

Tenim reserva per dos nits al parc nacional de Jasper, cocretament al llac pyramid. La vaig fer el mateix dia que vaig reserval el lloc de la passada nit. Segons les fotos de la web semblaba un bon lloc i teoricamnet hauria de ser una suite amb dos habitacions. Vaig fer la reserva per dos nits doncs entrem al cap de setmana i per evitar problemes d’allotjament.

De Valemount a jasper no hia molt uns 150 km. Abans de Jasper ens endinsem dins el parc provincial de la montanya Robson, to just trencar a l’esquerra d’una curva, apareix davant nostre, la pared vertical del pic més alt de les Rocalloses, l’imponent mount Robson amb 3954 metres d’alçada. Els crits d’admiraciódel senior copilot i la senior Mercè del seient del darrera fan espantar a la senior RosaMari que va al seient del darrera ven distreta, la seva reacció és: Un Ós? A on? No el veig!!! On està?, les preguntes ràpidament es transformen en uns altres crits d’admiració quan finalment visiualitza l’imponent pared del mount Robson.

La sort els acompanya doncs només deu minuts més tard, uns núvols comencen a tapar la montanya quan encara estan fent fotos. Arribem a girar la curva quinze minuts més tard, i segur que cap crit d’exclamació ni cap pregunta d’on és l’ós haguessin succeit dins del cotxe.

Tot just deixar le parc del mount robson, entrem dins l’estat d’Alberta i a la vegada el parc nacional de Jasper, aquí hem de canviar l’hora, endarrerir una hora, si els seniors ja anaven perduts amb l’hora local i l’hora de Barcelona, ara ja ni hem molesto quan hem pregunten quina hora és a Barcelona, les meves respostes es transformen en un “És molt tard a Barcelona!!!”, tot i que l’unic que canvia és de 9 hores a 8 hores de desfase, molt senzill oi?, doncs no!!!!. L’excusa del jet-lag, ja no cola, porten més de tres dies al Canadà. Val a dir, que jo no sóc ningú per criticar-los, dons tot just fa dos setmanes no vaig canviar l’hora quan vaig entrar dins l’estat d’Arizona, i vaig anar quasibé una setmana amb una hora menys que la oficial.

Al migdia arribem, al Pyramid Lake, 4 km per sobre el poble de Jasper, que dóna nom al parc. L’escenari és idil-lic, ens donen una petita cabana al costat del llac, amb totes les comoditats: cuina, microones, nevera…. El paisatge que envolta el llac també és bucòlic, els seniors estan entusiasmats!!!, jo la veritat sorprès, doncs quan vaig fer la reserva no m’esperava que fos així, en realitat el lloc es tracta d’un resort.

La meva cotització com a guia comença a pujar com l’escuma dintre dels seniors, ja que com que els vaig comentar que en cap de setmana seria dificil trobar lloc dins el parc, anaven una mica amb la por d’haver de fer molts km per dormir a les afores del parc. Tàctica Dani, tu pinta-ho negre que després ja s’anirà aclarint.

Dijous 17 Juliol

Avui deixem whistler, i ens toca una bona palllisa de viatge, d’uns 700 km, els primers 100 km després de whistler el paisatge és molt agradable, les parades són diverses en les diferents llacs i rius que trobem. Després el paisatge canvia i tira milles, cap a les 3 de la tarda, després de uns 350 km, parem a dinar tipus picnic (el dia abans havien comprat el sopar d’hair i el dinar d’avui) al costat d’un llac inmens que sembla un pantà.

A la tarda, carretera i manta, les seniors femenines s’adormen als seients del darrera, el senior gran com que ahir va dormir més que una marmota no hi ha manera que dormi, i hem dona la pallisa durant tot el viatge. Durant el trajecte passem pels pobles que havia vist al mapa, mare de déu!!, no m’estranya que no trobés res, cada poblet són quatre cases dispersades, en un d’ells paro ha posar gasolina, és una gasolinera de les antigues, surt un xicot d’uns 40 anys a posar la gasolina, vaja element, un personatge raro, raro, raro…ni tret de les pitjors pelicules de freaks, no para de parlar (de cada cinc paraules que diu, una és una paraulota), quan li diem que som de barcelona, el tio va i ens diu que…. con Franco se vivia mejor!!!… tot un personatge aquest gasoliner.

Arribem a Valemount sobre les set de la tarda, al hotel no tenen constància de la reserva ja que tenen el sistema informàtic espatllat, sort que porto el portatil i vaig fer una còpia de la reserva en un document word, el preu que hem sortia era sense taxes, total que ens cobren com si les taxes estiguessin incloses i ens estalviem uns 50 dolars canadencs. A sopar anem a un restaurant del poble, per fi un sopar en condicions, steak and pasta per mi i no recordo els altres, però ell lloc estaba bé i el menjar també.

Dimecres 16 juliol

Han dormit força bé a la superhabitació, tot i que encara recorden el sopar d’ahir, decideixen passar un altre nit al mateix hotel, els i monto la pelicula que ho tenien que haver dit abans, doncs les habitacions es van reservan als diferents clients, i podria ser que ja no en tinguessin…bla…bla…bla, tot i així els hi dic que ho intentaré a veu-re que aconsegueixo. Baixo a recepció hi no hem donen cap problema, tal com hem pensava, mantenim la mateixa habitació, quan els hi comunico es posen supercontents, torno a recuperar els punts perduts al sopar d’ahir, aquest cop ha estat fàcil, però haig d’anar al tanto o aviat hem calaran. Per rematar-ho fa un sol com unes violes.

Després de donar una volta pel futur poble olimpic, primera parada, teleferic que puja a dalt de la montanya de whistler, al capdamunt hi ha un camí que porta de les pistes més altes de l’estació al punt més alt de la montanya de whistler, durant el camí de un quart d’hora trepitgem una mica de neu. La vista desde dalt és bastant espectacular 360 graus d’un escenari de montanyes mig nevades i diverses valls. De tornada al telefèric decideixen dinar en el restaurant del capdamunt de les pistes d’esqui, hi ha una terrassa amb una gran panoràmica de la vall de whistler. El restaurant és tipus self service, cadascun s’agafa el que vol i es paga a la sortida, l’escampada general dels seniors és inmediata, comencen a preguntar que és això, que és allò, hi han coses que jo fins i tot no sé que són, total que un cop asseguts a la terrassa, resulta que la senior RosaMari ha sortit del self-service buscant uns tovallons i ves per on, no ha pagat el que portava, sino els hi estic més a sobre encara ens deportaren per pillatge d’aliments.

A la terrassa va bastant de vent, no fred però si vent, els paraigues de les diferents taules comence a onejar bastant, i de sobte…. catacrac!!! un primer paraigues surt disparat d’una de les taules i impacta sobre l’esquena d’un pobre noi que passava per allà, el qual se li cauen les ulleres del sol a terra i se li trenquen. Nosaltres estem en una zona un pèl allunyada d’on s’ha arrencat el primer paraigues, al cap de poc, un segon paraigues surt violentament desde un altre taula, aquest no ha trobat cap diana però ha passat molt a prop de la nostra taula, deixen part del dinar i per potes surten de la terrassa.

La següent parada són unes cascades que estan uns 20 km al sud de whistler, baixem pel telefèric i anem al hotel, per agafar el cotxe, diuen de pujar a l’habitació a buscar quatre coses, i un cop dintre els efectes del jet-lag ràpidament ataquen al senior més gran, Mr Cases, que mentres les dones busquen els bolsos, té la gosadia d’estirar-se al llit, efectivament, amb menys de dos minuts, cau fregit. No m´ho puc creu-re, la feina tenim per despertar-lo i té els collons de dir que vol fer una migdiada d’una hora, les seniors femenines s’amotinen i no el deixen dormir, cap a les cascades!!!

Després de veu-re quatre salts d’aigua i fer 15 km de més doncs no trobabem les putes cascades, tornada a l’hotel, el senior gran no diu ni bona nit (encara són les 7 de la tarda), i s’adorm en un obrir i tancar d’ulls, les dones van al supermercat a comprar el sopar, després de l’experiència d’ahir a la nit, han decidit sopar a l’habitació, la qual està força equipada amb nevera i microones. Jo m’acosto a un camp de golf que hi ha al costat del hotel, per poder tirar quatre boles al camp de pràctiques, durant una hora et deixen tirar les boles que volguis, per només 3 dolars canadencs ( 2 eurillos). Quan quasi ja tinc la mel als llavis, preparo la pasta, hem diuen que tanquen en 5 minuts. Són les 7:30 de la tarda i encara hi ha molta llum, però “és lo que hay”.

Sopem a l’habitació, segons el meu criteri d’aquella manera, però no seré jo ara qui els hi digui que ahir el sopar va ser millor.

Després de sopar el senior gran encara afectat pel jet-lag (o l’edat senil) torna a dormir-se d’inmediat, i només són les 9:45pm i el tio s’ha fotut una siesta de quasi 2 hores!!! Jo a pencar, aquí encara tenim internet i busco una habitació a les afores del parc natural de Jasper. De Kamlops al parc de jasper hi han com uns 250 km, només cinc pobles segons el mapa, i únicament al últime poble abans del parc anomenat Valemount trobo lloc per passar la nit. M’ha costat quasi una hora trobar lloc, mirant totes les possibles alternatives, això de fer de guia resulta ser una mica més dur del que hem pensava.