Dissabte 19 Juliol

Continua el bon temps, vaja sort aquesta gent!!! Avui tenim planejades dos excursions, una als llacs Medicine i Maligne i un altre a la base de la montanya Edith Cavell on hi ha un glacier. La del llac Maligne va acompanyat d’una volta amb barca (no de pales, a motor) pel l’inmens llac de una hora i mitja. Val a dir que l’excursió hem sorpren per les vistes espectaculars que envolten all llac, aquí és on hi ha unes de les fotos més conegudes de les Rocalloses del Canadà.

El geler del Edith Cavell també és una excursió que entusiasma als seniors, els quals semblen uns nens petits amb sabates noves, gaudint del paisatge natural que els envolta.

A la tarda tornem al resort del llac i les seniors femenines insisteixen en agafar una barqueta de rems i donar una volta pel llac pyramid. El seniro masculí la idea no li fa molta gràcia, però no li queda més remei que acceptar, jo en la meva linea “vuestras palabras, son ordenes”, encara que ja em veig remant per tots tres. Lloguem la barca per una hora, el primer xou comença quan ens tenim que posar els “xalecos salvavides”, pitjor que posar un jersei d’hivern a un nen petit, que si la on és la màniga, que si no hem corda bé, això m’apreta molt…..i quan al final estem disfraçats, la foto de rigor, no trobo la càmera!!!

L’entrada a la barqueta us la podeu imaginar, de miracle no cau ningú dins de l’aigua abans de començar a navegar. Les rialles de les seniors femenines augment a la mateixa velocitat i proporció que la cara de serietat del senior masculí, jo intento que no se m’escapi el riure però és complicat.. Un cop col-locats dins la barca, m’adono que els rems són de fusta i amb la pala molt estreta, cosa que complica una mica la navegació, juntament amb la ignorància dels seniors, cap a on hem de remar? De fora a dintre o de dintre a fora? I per girar?….. Total que tot acaba tal com hem pensaba, jo agafant els rems i remant per tots, i au! A navegar!. Després de mitja horeta un cop bens endinsats pasat la meitat del llac, decidim donar la volta i tornar. De seguida m’adono que ara tenim el vent en contra i aquest ha pujat d’intensitat desde que hem començat la navegació. Els seniors també es donen conte després de cinc minuts i comprobar que quasibé no ens hem mogut en direcció al moll, després de deu minuts la intranquilitat s’apodera de la barca, al veure que avancem a un rithme molt baix, fins i tot sembla que el vent bufa més fort, la cara del senior masculí es torna a transformar en un rictus seriós i de preocupació, ràpidament s’ofereix a agafar un rem i ajudar-me a remar, “Cagada havemus”, efectivament la sincronització entre ell i jo és lamentable, mig avancem en forma d’espiral, doncs les meves remades dominen les seves i fan desviar el rumb, a vegades fins i tot sembla que en contes d’avançar el vent ens porta enrera. Les dones no paren de riure al comprobar lo malament que arribem a remar, per rematar-ho hem encarat la barca en sentit contrari, cosa que fa augmentar el fregament. Al final torno agafar el control de la barca amb els dos rems tot sol, i entre que el vent ha amainat i que li agafat una mica el truqillo al remar, aconsegueixo portar la barca al moll, això si, amb mitja hora de retard sobre l’horari previst.

La passejada en barca comença a agafar simptomes com “l’anècdota del viatge”, i jo en conec un que no pujarà mai més en barca, la cara que tenia era tot un poema. Quanta raó tenia l’Emili, no les deixis pujar a les canoes/barques!!!