Dimarts 15 juliol

Comencem viatge cap a Canadà. Vancouver està a unes 3 hores en cotxe de Seattle. De camí fem una parada a un WallMart perquè vegin quina mena de supermercats hi han aquí als USA. Queden bocabadats de la quantitat de coses que arriben a haver-hi en un wall-mart. Ha estat com una petita visita turistica, és el que te viatjar amb persones de seixanta anys. Abans d’arribar a Vancouver, parem ha dinar, els porto a un McDonalds, perquè comencin a integrar-se dins el pais. Allà cambien els plans del viatge, i decideixen anar ja cap a les montanyes de whistler (nord de vancouver) en contes de visitar la ciutat, jo sóc un mandao, i els hi dic qe cap problema. Atravesem Vancouver amb molt de trafic doncs ja quasi bé estavem dins de la ciutat i l’opcio d’anar per les rondes ja és massa tard, i……. després d’na hora de caravana enfilem la carretera que es dirigeix a whistler. Són 120 km d’una carretera que va desde el nivell del mar fins l’estació d’esqui dels propers jocs olimpics d’hivern del 2010. Haig de reconèixer que la carretera té el seu encant, les vistes són força atractives tot i que dona el sol de tarda de cara. Arribem a Whistler pasades les 8 de la tarda, encara no tenim lloc per dormir, i començo a investigar per trobar algun hotel on pasar la nit, després d’una bona estona al punt d’informació on ja no queda ningú, només un llistat dels hotels del poble, hem decideixo per un, no les tinc totes doncs tots fan pinta de ser hotels de luxe, i hem temo una clavada, però no hi ha res més. Sobre les nou hem presento a la recepcio del hotel crystal lodge, els i trec una habitació a un preu raonable, quan entrem a l’habitació és bastant espectacular, molt molt gran, amb una cuina quasi completa, nevera, fins i tot una terrassa. Prueba superada, super habitació a preu asequible, ni jo mateix m’ho crec, començo a guanyar punts com a guia de l’expedició.
És tard, encara que només són les 9:30, però per aquí és força tard i busquem un lloc per sopar, m’informo una mica i descobreixo que només hi ha un lloc on la cuina és oberta, és tracta d’una especie de salon que bàsicament és un lloc per pendre alguna beguda i ademés tenen una petita carta de selecció d’hamburgueses i sandwitchos, el lloc està fosc, només iluminat per espelmes, la musica sona força forta, i ja està ambientat com a local de copes. L’escena és peculiar, en una taula on hi ha més llum que resulta ser la central, jo i els tres seniors els unics entaulats per sopar, al voltant tot de gent jove amb cerveses i copes, la musica una mica alta, a l’altre punta uns jugant a billar. Demanem el sopar, i tarden……35 minuts de rellotge a servir-lo, total per 3 sandwitchos 1 hamburguea i quatre patates. L’espera es fa eterna, ja no sé de que parlar per distreu-re els seniors que encara tenen el jet lag a sobre, i fan cara d’un entremig entre cansats i espantats, al final ens serveixen, mengem bastant ràpid, fins i tot la lenta de la mercè i cap a dormir. He perdut els punts guanyats fa tot just una hora.