Viatge USA 2008 (Ruta 66)

Diumenge 20 Juliol

Avui deixem el marevallós resort del lake pyramid, i farem nit a lake louise. La carretera que creua els parcs naturals de Jasper fins a Banff, té uns 250 km, dels quals avui farem uns 180 km fins a lake louise. L’entorn que bordeja la carretera haig d’admetre que és ESPECTACULAR, és un no parar de montanyes, gelers, llacs, rius de tan en tan algun animal, veiem osos negres, cèrvols,…. durant el trajecte. Cada 5, 10 km una panoràmica diferent del entorn, jo ho definiria com el passadis d’un museu on estan exposades obres d’art a un i altre cantó, un passadís llarguissim de 180 km.

A més a més fa un dia explendid, molt de sol i fins i tot calor, tot i que en alguns punts de la carretera estem a altituds molt altes. Dinem a la part més alta, sota la falda d’un dels glaciers més grans del món, anomenat Icefields, ón uns monstres d’autobusos amb rodes inmenses porten turinstes a la meitat del glacier. Els seniors decideixen no anar-hi i fan fotos del glacier desde la falda. Crec que a algú encara li dura el susto de la barca d’ahir. Després de dinar tornem al “passadis del museu” i abans d’arribar a lake louise, parem al llac maligne, on hi ha un altre de les fotos típiques de les montanyes rocalloses. Són gairabé les set de la tarda, i la llum que dóna al llac és perfecte, després d’aparcar el cotxe, observo com el senior masculí agafa la davantera ràpidament, h a estat parlant d’aquest llac durant tot el viatge. Les dones el segueixen, jo un paro un moment a llegir un rètol informatiu, on explica els diferents camins que bordegen el llac, quan hem giro per dir-lis quin camí els portarà al millor lloc per fer la foto, ja han desaparegut!!!, camino pel camí que porta a un lloc de lloguer per canoes que és per on hem sembla que han marxat, ni rastre d’ells, van per un camí equivocat, però allà ells, tanta pressa, tanta pressa, i passant del guia. M’en vaig a comprar una cocacola i els espero ha que tornin al començament del llac, efectivament al cap de poc temps comencen a tornar en contagotes, primer la RosaMari, ho havia pogut aguantar el ritme del senior i havia donat mitja volta, al cap de deu minuts ja vem passar al senior a tota velocitat, quan li intento indicar el cami que puja a un lloc per fer la foto, ja és massa tard, intenta fer dracera per mig d’uns troncs que suren al començament del llac i….. xof!!!, un dels troncs rodola i cau de peus dins de l’aigua, sort que només es mulla fins a sota els genolls, va de bolit per fer la foto que anhela, finalment em fa cas, i tots quatre pugem al lloc on la perspectiva del llac és la ideal per fer foto.

La següent parada és l’hotel del lake loise, el chateu de les postals http://www.fairmont.com/lakelouise/… l’arribada i check in no te desperdici, demà ho explico

Dissabte 19 Juliol

Continua el bon temps, vaja sort aquesta gent!!! Avui tenim planejades dos excursions, una als llacs Medicine i Maligne i un altre a la base de la montanya Edith Cavell on hi ha un glacier. La del llac Maligne va acompanyat d’una volta amb barca (no de pales, a motor) pel l’inmens llac de una hora i mitja. Val a dir que l’excursió hem sorpren per les vistes espectaculars que envolten all llac, aquí és on hi ha unes de les fotos més conegudes de les Rocalloses del Canadà.

El geler del Edith Cavell també és una excursió que entusiasma als seniors, els quals semblen uns nens petits amb sabates noves, gaudint del paisatge natural que els envolta.

A la tarda tornem al resort del llac i les seniors femenines insisteixen en agafar una barqueta de rems i donar una volta pel llac pyramid. El seniro masculí la idea no li fa molta gràcia, però no li queda més remei que acceptar, jo en la meva linea “vuestras palabras, son ordenes”, encara que ja em veig remant per tots tres. Lloguem la barca per una hora, el primer xou comença quan ens tenim que posar els “xalecos salvavides”, pitjor que posar un jersei d’hivern a un nen petit, que si la on és la màniga, que si no hem corda bé, això m’apreta molt…..i quan al final estem disfraçats, la foto de rigor, no trobo la càmera!!!

L’entrada a la barqueta us la podeu imaginar, de miracle no cau ningú dins de l’aigua abans de començar a navegar. Les rialles de les seniors femenines augment a la mateixa velocitat i proporció que la cara de serietat del senior masculí, jo intento que no se m’escapi el riure però és complicat.. Un cop col-locats dins la barca, m’adono que els rems són de fusta i amb la pala molt estreta, cosa que complica una mica la navegació, juntament amb la ignorància dels seniors, cap a on hem de remar? De fora a dintre o de dintre a fora? I per girar?….. Total que tot acaba tal com hem pensaba, jo agafant els rems i remant per tots, i au! A navegar!. Després de mitja horeta un cop bens endinsats pasat la meitat del llac, decidim donar la volta i tornar. De seguida m’adono que ara tenim el vent en contra i aquest ha pujat d’intensitat desde que hem començat la navegació. Els seniors també es donen conte després de cinc minuts i comprobar que quasibé no ens hem mogut en direcció al moll, després de deu minuts la intranquilitat s’apodera de la barca, al veure que avancem a un rithme molt baix, fins i tot sembla que el vent bufa més fort, la cara del senior masculí es torna a transformar en un rictus seriós i de preocupació, ràpidament s’ofereix a agafar un rem i ajudar-me a remar, “Cagada havemus”, efectivament la sincronització entre ell i jo és lamentable, mig avancem en forma d’espiral, doncs les meves remades dominen les seves i fan desviar el rumb, a vegades fins i tot sembla que en contes d’avançar el vent ens porta enrera. Les dones no paren de riure al comprobar lo malament que arribem a remar, per rematar-ho hem encarat la barca en sentit contrari, cosa que fa augmentar el fregament. Al final torno agafar el control de la barca amb els dos rems tot sol, i entre que el vent ha amainat i que li agafat una mica el truqillo al remar, aconsegueixo portar la barca al moll, això si, amb mitja hora de retard sobre l’horari previst.

La passejada en barca comença a agafar simptomes com “l’anècdota del viatge”, i jo en conec un que no pujarà mai més en barca, la cara que tenia era tot un poema. Quanta raó tenia l’Emili, no les deixis pujar a les canoes/barques!!!

Divendres 18 juliol

Tenim reserva per dos nits al parc nacional de Jasper, cocretament al llac pyramid. La vaig fer el mateix dia que vaig reserval el lloc de la passada nit. Segons les fotos de la web semblaba un bon lloc i teoricamnet hauria de ser una suite amb dos habitacions. Vaig fer la reserva per dos nits doncs entrem al cap de setmana i per evitar problemes d’allotjament.

De Valemount a jasper no hia molt uns 150 km. Abans de Jasper ens endinsem dins el parc provincial de la montanya Robson, to just trencar a l’esquerra d’una curva, apareix davant nostre, la pared vertical del pic més alt de les Rocalloses, l’imponent mount Robson amb 3954 metres d’alçada. Els crits d’admiraciódel senior copilot i la senior Mercè del seient del darrera fan espantar a la senior RosaMari que va al seient del darrera ven distreta, la seva reacció és: Un Ós? A on? No el veig!!! On està?, les preguntes ràpidament es transformen en uns altres crits d’admiració quan finalment visiualitza l’imponent pared del mount Robson.

La sort els acompanya doncs només deu minuts més tard, uns núvols comencen a tapar la montanya quan encara estan fent fotos. Arribem a girar la curva quinze minuts més tard, i segur que cap crit d’exclamació ni cap pregunta d’on és l’ós haguessin succeit dins del cotxe.

Tot just deixar le parc del mount robson, entrem dins l’estat d’Alberta i a la vegada el parc nacional de Jasper, aquí hem de canviar l’hora, endarrerir una hora, si els seniors ja anaven perduts amb l’hora local i l’hora de Barcelona, ara ja ni hem molesto quan hem pregunten quina hora és a Barcelona, les meves respostes es transformen en un “És molt tard a Barcelona!!!”, tot i que l’unic que canvia és de 9 hores a 8 hores de desfase, molt senzill oi?, doncs no!!!!. L’excusa del jet-lag, ja no cola, porten més de tres dies al Canadà. Val a dir, que jo no sóc ningú per criticar-los, dons tot just fa dos setmanes no vaig canviar l’hora quan vaig entrar dins l’estat d’Arizona, i vaig anar quasibé una setmana amb una hora menys que la oficial.

Al migdia arribem, al Pyramid Lake, 4 km per sobre el poble de Jasper, que dóna nom al parc. L’escenari és idil-lic, ens donen una petita cabana al costat del llac, amb totes les comoditats: cuina, microones, nevera…. El paisatge que envolta el llac també és bucòlic, els seniors estan entusiasmats!!!, jo la veritat sorprès, doncs quan vaig fer la reserva no m’esperava que fos així, en realitat el lloc es tracta d’un resort.

La meva cotització com a guia comença a pujar com l’escuma dintre dels seniors, ja que com que els vaig comentar que en cap de setmana seria dificil trobar lloc dins el parc, anaven una mica amb la por d’haver de fer molts km per dormir a les afores del parc. Tàctica Dani, tu pinta-ho negre que després ja s’anirà aclarint.

Dijous 17 Juliol

Avui deixem whistler, i ens toca una bona palllisa de viatge, d’uns 700 km, els primers 100 km després de whistler el paisatge és molt agradable, les parades són diverses en les diferents llacs i rius que trobem. Després el paisatge canvia i tira milles, cap a les 3 de la tarda, després de uns 350 km, parem a dinar tipus picnic (el dia abans havien comprat el sopar d’hair i el dinar d’avui) al costat d’un llac inmens que sembla un pantà.

A la tarda, carretera i manta, les seniors femenines s’adormen als seients del darrera, el senior gran com que ahir va dormir més que una marmota no hi ha manera que dormi, i hem dona la pallisa durant tot el viatge. Durant el trajecte passem pels pobles que havia vist al mapa, mare de déu!!, no m’estranya que no trobés res, cada poblet són quatre cases dispersades, en un d’ells paro ha posar gasolina, és una gasolinera de les antigues, surt un xicot d’uns 40 anys a posar la gasolina, vaja element, un personatge raro, raro, raro…ni tret de les pitjors pelicules de freaks, no para de parlar (de cada cinc paraules que diu, una és una paraulota), quan li diem que som de barcelona, el tio va i ens diu que…. con Franco se vivia mejor!!!… tot un personatge aquest gasoliner.

Arribem a Valemount sobre les set de la tarda, al hotel no tenen constància de la reserva ja que tenen el sistema informàtic espatllat, sort que porto el portatil i vaig fer una còpia de la reserva en un document word, el preu que hem sortia era sense taxes, total que ens cobren com si les taxes estiguessin incloses i ens estalviem uns 50 dolars canadencs. A sopar anem a un restaurant del poble, per fi un sopar en condicions, steak and pasta per mi i no recordo els altres, però ell lloc estaba bé i el menjar també.

Dimecres 16 juliol

Han dormit força bé a la superhabitació, tot i que encara recorden el sopar d’ahir, decideixen passar un altre nit al mateix hotel, els i monto la pelicula que ho tenien que haver dit abans, doncs les habitacions es van reservan als diferents clients, i podria ser que ja no en tinguessin…bla…bla…bla, tot i així els hi dic que ho intentaré a veu-re que aconsegueixo. Baixo a recepció hi no hem donen cap problema, tal com hem pensava, mantenim la mateixa habitació, quan els hi comunico es posen supercontents, torno a recuperar els punts perduts al sopar d’ahir, aquest cop ha estat fàcil, però haig d’anar al tanto o aviat hem calaran. Per rematar-ho fa un sol com unes violes.

Després de donar una volta pel futur poble olimpic, primera parada, teleferic que puja a dalt de la montanya de whistler, al capdamunt hi ha un camí que porta de les pistes més altes de l’estació al punt més alt de la montanya de whistler, durant el camí de un quart d’hora trepitgem una mica de neu. La vista desde dalt és bastant espectacular 360 graus d’un escenari de montanyes mig nevades i diverses valls. De tornada al telefèric decideixen dinar en el restaurant del capdamunt de les pistes d’esqui, hi ha una terrassa amb una gran panoràmica de la vall de whistler. El restaurant és tipus self service, cadascun s’agafa el que vol i es paga a la sortida, l’escampada general dels seniors és inmediata, comencen a preguntar que és això, que és allò, hi han coses que jo fins i tot no sé que són, total que un cop asseguts a la terrassa, resulta que la senior RosaMari ha sortit del self-service buscant uns tovallons i ves per on, no ha pagat el que portava, sino els hi estic més a sobre encara ens deportaren per pillatge d’aliments.

A la terrassa va bastant de vent, no fred però si vent, els paraigues de les diferents taules comence a onejar bastant, i de sobte…. catacrac!!! un primer paraigues surt disparat d’una de les taules i impacta sobre l’esquena d’un pobre noi que passava per allà, el qual se li cauen les ulleres del sol a terra i se li trenquen. Nosaltres estem en una zona un pèl allunyada d’on s’ha arrencat el primer paraigues, al cap de poc, un segon paraigues surt violentament desde un altre taula, aquest no ha trobat cap diana però ha passat molt a prop de la nostra taula, deixen part del dinar i per potes surten de la terrassa.

La següent parada són unes cascades que estan uns 20 km al sud de whistler, baixem pel telefèric i anem al hotel, per agafar el cotxe, diuen de pujar a l’habitació a buscar quatre coses, i un cop dintre els efectes del jet-lag ràpidament ataquen al senior més gran, Mr Cases, que mentres les dones busquen els bolsos, té la gosadia d’estirar-se al llit, efectivament, amb menys de dos minuts, cau fregit. No m´ho puc creu-re, la feina tenim per despertar-lo i té els collons de dir que vol fer una migdiada d’una hora, les seniors femenines s’amotinen i no el deixen dormir, cap a les cascades!!!

Després de veu-re quatre salts d’aigua i fer 15 km de més doncs no trobabem les putes cascades, tornada a l’hotel, el senior gran no diu ni bona nit (encara són les 7 de la tarda), i s’adorm en un obrir i tancar d’ulls, les dones van al supermercat a comprar el sopar, després de l’experiència d’ahir a la nit, han decidit sopar a l’habitació, la qual està força equipada amb nevera i microones. Jo m’acosto a un camp de golf que hi ha al costat del hotel, per poder tirar quatre boles al camp de pràctiques, durant una hora et deixen tirar les boles que volguis, per només 3 dolars canadencs ( 2 eurillos). Quan quasi ja tinc la mel als llavis, preparo la pasta, hem diuen que tanquen en 5 minuts. Són les 7:30 de la tarda i encara hi ha molta llum, però “és lo que hay”.

Sopem a l’habitació, segons el meu criteri d’aquella manera, però no seré jo ara qui els hi digui que ahir el sopar va ser millor.

Després de sopar el senior gran encara afectat pel jet-lag (o l’edat senil) torna a dormir-se d’inmediat, i només són les 9:45pm i el tio s’ha fotut una siesta de quasi 2 hores!!! Jo a pencar, aquí encara tenim internet i busco una habitació a les afores del parc natural de Jasper. De Kamlops al parc de jasper hi han com uns 250 km, només cinc pobles segons el mapa, i únicament al últime poble abans del parc anomenat Valemount trobo lloc per passar la nit. M’ha costat quasi una hora trobar lloc, mirant totes les possibles alternatives, això de fer de guia resulta ser una mica més dur del que hem pensava.

Dimarts 15 juliol

Comencem viatge cap a Canadà. Vancouver està a unes 3 hores en cotxe de Seattle. De camí fem una parada a un WallMart perquè vegin quina mena de supermercats hi han aquí als USA. Queden bocabadats de la quantitat de coses que arriben a haver-hi en un wall-mart. Ha estat com una petita visita turistica, és el que te viatjar amb persones de seixanta anys. Abans d’arribar a Vancouver, parem ha dinar, els porto a un McDonalds, perquè comencin a integrar-se dins el pais. Allà cambien els plans del viatge, i decideixen anar ja cap a les montanyes de whistler (nord de vancouver) en contes de visitar la ciutat, jo sóc un mandao, i els hi dic qe cap problema. Atravesem Vancouver amb molt de trafic doncs ja quasi bé estavem dins de la ciutat i l’opcio d’anar per les rondes ja és massa tard, i……. després d’na hora de caravana enfilem la carretera que es dirigeix a whistler. Són 120 km d’una carretera que va desde el nivell del mar fins l’estació d’esqui dels propers jocs olimpics d’hivern del 2010. Haig de reconèixer que la carretera té el seu encant, les vistes són força atractives tot i que dona el sol de tarda de cara. Arribem a Whistler pasades les 8 de la tarda, encara no tenim lloc per dormir, i començo a investigar per trobar algun hotel on pasar la nit, després d’una bona estona al punt d’informació on ja no queda ningú, només un llistat dels hotels del poble, hem decideixo per un, no les tinc totes doncs tots fan pinta de ser hotels de luxe, i hem temo una clavada, però no hi ha res més. Sobre les nou hem presento a la recepcio del hotel crystal lodge, els i trec una habitació a un preu raonable, quan entrem a l’habitació és bastant espectacular, molt molt gran, amb una cuina quasi completa, nevera, fins i tot una terrassa. Prueba superada, super habitació a preu asequible, ni jo mateix m’ho crec, començo a guanyar punts com a guia de l’expedició.
És tard, encara que només són les 9:30, però per aquí és força tard i busquem un lloc per sopar, m’informo una mica i descobreixo que només hi ha un lloc on la cuina és oberta, és tracta d’una especie de salon que bàsicament és un lloc per pendre alguna beguda i ademés tenen una petita carta de selecció d’hamburgueses i sandwitchos, el lloc està fosc, només iluminat per espelmes, la musica sona força forta, i ja està ambientat com a local de copes. L’escena és peculiar, en una taula on hi ha més llum que resulta ser la central, jo i els tres seniors els unics entaulats per sopar, al voltant tot de gent jove amb cerveses i copes, la musica una mica alta, a l’altre punta uns jugant a billar. Demanem el sopar, i tarden……35 minuts de rellotge a servir-lo, total per 3 sandwitchos 1 hamburguea i quatre patates. L’espera es fa eterna, ja no sé de que parlar per distreu-re els seniors que encara tenen el jet lag a sobre, i fan cara d’un entremig entre cansats i espantats, al final ens serveixen, mengem bastant ràpid, fins i tot la lenta de la mercè i cap a dormir. He perdut els punts guanyats fa tot just una hora.

Dillums 14 Juliol

Hem llevo sobre les vuit del mati, haig de tornar el cotxe de lloguer i anara a l’aeroport a veu-re que passa amb el meu vol. La tornada del cotxe perfecte, el deixo després de quasi 5000 km, fins i tot hem fa una mica de pena, viatjar sol te aquestes coses, t’encapritxes de coses sense ànima. Ara és quan m’adono que s’han acabat les vacances. Els propers quinze dies a Canada, si és que hi arribo seran de dura feina i sobretot…..molta paciència

Són les 9:30 i al mostrador de Alaska airlines, hem confirmen el que ja sospitava, el meu vol ha estat cancelat, hem diuen que hem recoloquen en un vol que surt dos hores més tard, respiro tranquil arribaré abans que els meus “clients”.

L’avió a Seattle surt a les 13:00 en contes de les 11:00 del vol anulat, quan estic a la cua per embarcar , anuncien el meu nom pels altaveus del aeroport, ja tremolo, m’imagino que hem diran que el vol esta superple i que m’hauran de recolocar ves a saber en quin altre vol i a quina hora, ai ai ai que no arribaré a Seattle abans que ells. Quasi tothom ja entrat a l’avió i al mostrador d’alaska airlines hem pregunten si he perdut una tarjeta de credit, miro alla on porto els papers importants, diners i passaport i la tarjeta i és, dic que no. Hem diuen que tenen a factuarció de maletes una tarjet a amb el meu nom, resulta ser que és una de debit que portaba per cas d’emergència que no havia fet servir fins ara. L’avió te que sortir i hem diuen que la intentaran portar abans de que marxi, els hi dic que ja la poden trencar que el primer que fare sera anularla quan arribi a Seattle, hem contesten que ja hi ha una hostessa en camí, pels altaveus se sent “Ultima llamada para los pasajeros del vuelo xxx con destino a Seattle”. Lo meu amb els aeroports ultimament és una pesadilla, quan hem diuen que entri dins l’avió ja que no poden esparar més, com de pelicula se senten uns crits de “wait, wait”, és l’hostessa amb la tarjeta a la mà, quasin no tinc ni temps de donar-li les gràcies ja que quasi m’empenten cap a dins l’avió, és per filmar’ho.

Són les 17:00 arribo a Seattle, i afortunadament ja no hi han més sobresalts, recullo les maletes aquest cop sense cap problema, vaig a llogar el cotxe i tampoc cap problema, per cert “pedaso” cotxe, un grand cherokee premium, seients de pell i de color blanc, arribo al hotel hi la habitació d’escandol, recomano la cadena La Quinta inn Rebo informacio via sms que els meus pares i la rosamari venen amb tres hores de retard, perfecte més temps per descansar una mica, i preparar-ho tot per poder rebre a les tres perles sense cap més ensurt. Les dotze de la nit, finalment arriben a Seattle, són tres animes en pena, un semiinconscient, porten més de 24 hores de viatge i estan destrosats. Menys mal que estaba aquí per rebel’s, amb l’estat que han arribat i jo no aparec per l’aeroport hem pengen.

Diumege 13 juliol Ultim dia a las vegas, avui ja no fa tanta calor, m’he llevat tard després d’haver tancat el toby keith i love this bar, procedeixo al check out i vaig a esmorzar/dinar a un dels millors buffets segons la revista las vegas, que es troba molt a prop del hotel. Dino a la 1 del migdia, i passades les 2 començo rumb cap a los angeles, en condicions normals 5/6 hores de cotxe. Hi ha molt de trafic pero els quatre carrils de sortida ajuden a sortir de las vegas, al cap d’una hora arribo a Prim, frontera Nevada/California, on paro a posar gasolina i faig una volta per un altre dels outlets de la zona. Sortint de Prim els tres carrils es transformen en dos, i és aquí quan comença el caos, la quantitat de tràfic que torna de cap de setmana de las vegas un diumenge no pot ser engollida per els unics dos carrils que hi han ara en mig del desert. Durant dues hores només faig com unes 25 milles, sort que l’hotel a L.A. Al aeroport ja el tinc reservat, tard o d’hora arribaré. Paso l’estona amb la musica del cotxe, fent fotos per la finestra del cotxe del desert, i mig jugant amb un nen del cotxe del davant. Finalment arribo a Barstow, fa quasi dos setmanes que ja vaig estar aquí, paro en un wal lmart a comprar un joc de maletes, doncs la quantitat de coses que he comprat evidentment ja no m’hi caben amb la bossa que vaig venir. Després de deu hores arribo finalment a LAX, fins aquí no m´he perdut, increibledoncs la quantitat de autipistes de L.A és un laberint. Però un cop al aeroport, per trobar l’hotel tardo més de mitja hora, finalment a la 1 del mati quan ja he fet el check in i hem decideixo a truerem la tarja d’embarc per internet, descobreixo que: El meu vol de LA a Seattle ha estat anulat!!!! No m’ho puc creu-re, i demà començo la feina de guia i xofer amb els meus pares i la rosa mari a seattle. Ells teoricament arriben a les 9 de la nit de l’endemà, si no aconsegueixo arribar a Seattle abans que ells, el girona golf cup s’esbaeix i pot ser el principi de la fi com a guia semiprofessional. Preparo la maleta, hem costa més d’una hora, quantes coses he arribat a comprar en 2 setmanes!!!!, són les 2:30 del mati i decideixo anar a domir, creu els dits i demà ja serà un altre dia.

DISSABTE 12 juliol

Hem llevo tard, aixo de no tenir que aixecar-se d’hora, fer la maleta, cotxe i tirar milles és molt menys estressant. Avui vaig a la part nord del strip, els hotels casinos que m’han impressionat més d’aquesta part han estat el Venetto, on es recrea a escala natural els canals de Venècia, i el Ceasers Palace,el mitic lloc on es relaitzen les lluites de boxa més importants de la història.

A la tarda vaig de compres, Vegas és una ciutat que té fins a tres outlets diferents, nike factory store i levis store són els llocs favorits. A la nit torno al Toby Keith i love this bar, es dissabte nit i la quantiitat de gent que hi ha és bastant bestia, quines ganes de festa que tenen aqui

IVENDRES 11 JULIOL

Canvi d’hotel, Las Vegas Club hotel no és el luxor, pero pel preu està força bé. Aquesta nit he comprat entrades per un altre show. El ratpack is back show, on es recrea els concerts tipics de Frankie blue eyes Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis jr. Abans del concert desde casa el Dani tenim una conexió via mesenger en viu, Belen, Iñaki, Susana i Dani han sopat dorada, per un moment en fan una mica d’enveja però miro per la finestra i vec la quantitat de llums de neon i penso que jo tampoc estic tant malament. El show del rat pack, meravellés, la banda toca en directe, hem situen en una taula vip al costat del escenari, el show és molt divertit i amb molt de ritme, fins i tot hi surt una Marilyn al especacle. Després del show, segon dia de gambling, ara no faig servir cap sistema i jugo al blackjack, es força divertit et poses en una taula al costat d’altre gent i vas perdent i guanyant, depenen de les cartes, la gent va en ganes de pasar-so bé, en una de les taules tinc al costat un xicot de california que m’aconsella una mica al jugar, al altre cantó unes noies de chicago m’animen cada cop que guanyo alguna mà. El resultat final són unes petites perdues de 35 dolars, però he estat jugant quasi dos hores i ha estat divertit. Després vaig al Harrads a un bar de country anomenat Toby keith i love this bar. Es divendres a la nit, i hi ha un ambient molt festiu. Vaig a dormir una mica tard.